Mira al cel rúfol, camí de la foscor albsoluta, escup a terra la poca il·lusió que li queda a dins, enganxada en els records que li pesen com una llosa gegantina. Arrossega els peus per camins plens de fang, que la pluja, que ha començat a caure, va fent a cada instant més difícils, més impossibles, més oblidables. Quan ja no pot avançar mes, deixa que l'aigua el cali fins el moll dels ossos, que ja no li aguanten la vida. S'asseu a la sorra mullada, que l'acull amb cinisme, mentre baixa la mirada, desitjan trobar entre les gotes que s'enfonsen davant seu un bri d'esperança, que li digui que es pot aixecar i mirar més enllà del seu present. Però el pes dels anys i les derrotes poden més que cap altra cosa, i les seves llàgrimes no valen res perquè es confonen amb la pluja. Però en el fons vol que la tempesta no s'aturi, que la grisor del cel, que li encomana el seu mirar, li porti un demà que no tingui res d'avui, i que si això no és possible, quan arribi la fosca, la lluna l'acortxi amb el llençol del solienci i la solitud.