Una de les parides que escric de tant en tant.
BEVEDOR DE SOMNIS

He obert la finestra
i he vist el sol que em deia adéu
amb la mà, amb un somriure sorneguer.
Les darreres llums es venien per quatre cèntims
i boscos i planures cridaven als quatre vents
que tenien fred, petita mort de cada dia.
El taronja s'ha tornat vermell, i desprès carmí,
el carmí ha deixat pas al violeta i aquest al blau,
blau fosc, blau gèlid, blau de por,
por, foscor, del blau al negre, de llum a l'infern.
La lluna, segura, treu el cap i em mira,
tot jo tremolo, em guanya el seu calfred.
Perdo l'aposta del descans, de la pau.
La seva llum pinta d'un blanc esmorteït
arbres i cases, i potser persones.
Quantes n'hi ha, com jo, que vendrien
la seva soledat per un plat de vida.
Que llarga és la nit d'un bevedor de somnis